Carrer Matas, 45 08391 Tiana, Barcelona
info@visigodia.org

Camerata Egara

Created with Sketch.

Camerata ÈgaraCamerata Egara és un grup que interpreta repertori de música vocal i instrumental del Barroc al Classicisme.
La seva configuració permet posar en escena partitures d’orquestra en un format reduït.
Les integrants d’aquesta petita orquestra han estat excel·lents alumnes del Conservatori de Terrassa, i actuen sota la direcció del  professor i pedagog de música, Jordi Reguant. La soprano, Mariona Pallach, a més de cantant, és professora de tècnica vocal de molt diversos cors a Catalunya. Les instrumentistes segueixen acutalment estudis superiors a l’ESMUC i el LICEU, introduint-se en el món professional de concerts i en la docència.
En la darrera temporada el grup ha fet diversos concerts arreu del territori.

Els intèrprets

Mariona Pallach, soprano
Alba Valero, flauta
Maria Sanchez, violí
Otília Dan, violí
Raquel Garcia, viola
Alba Villar, violoncel
Jordi Reguant clavecí i direcció

El concert

En aquest programa es presenta un repertori de composicions de Johan Sebastian Bach, un compositor d’importància transcendental en la historia de la música. Es tracta d’una Suite per a orquestra, un Concert per a tres solistes i orquestra i una Cantata.

Les Suites per a orquestra, BWV 1066-1069 (anomenades Ouvertures pel seu autor) són quatre peces de Johann Sebastian Bach, compostes probablement entre 1725 i 1739 en Leipzig.
El terme ouverture fa referència només al primer moviment en l’estil de la obertura francesa en què una secció inicial majestuosa en ritme amb punt relativament lent en compàs binari és seguida per una ràpida secció fugada en compàs ternari, després completada amb una breu recapitulació de la música introductòria. En un sentit més ampli, el terme s’emprava en l’Alemanya del Barroc per fer referència a una sèrie de peces de dansa en estil barroc francès precedida per una ouverture d’aquest tipus. Aquest gènere va ser extremadament popular a Alemanya en l’època de Bach.
Els estudiosos creuen que Bach no va concebre les quatre Suites per a orquestra com un conjunt (en la forma en que concep els Concerts de Brandenburg), ja que les fonts són molt diverses.

Probablement Bach va compondre els Concerts de Brandenburg al llarg de diversos anys mentre ocupava el lloc de mestre de capella a Köthen.
Aquest concert fa ús d’un popular conjunt de música de cambra de l’època (flauta, violí i clavecí), que Bach va utilitzar per al segon moviment. Es creu que va ser escrit en 1719 per lluir un nou clavecí de Michael Mietke, que Bach havia portat de Berlín per la cort de Köthen. També es creu que Bach el va escriure per a una competició a Dresden amb el compositor i organista francès Louis Marchand . En el moviment central Bach empra un dels temes de Marchand. Però Marchand va fugir abans que la competició tingués lloc, pel que sembla espantat davant la gran reputació de Bach en virtuosisme i improvisació . El tema del tercer moviment està pres d’una giga de Buxtehude .
El concert en tota la seva extensió s’adapta per mostrar les qualitats d’un bon clavecí i el virtuosisme de la seva executant, però sobretot en la perllongada cadència solista al primer moviment. Sembla gairebé segur que Bach, considerat un gran virtuós de l’òrgan i del clavecí, va ser el solista de clavecí en l’estrena. Els estudiosos han vist en aquesta obra els orígens del concert per a teclat en solitari, ja que és el primer exemple d’un concert amb una part de teclat solista.

Ich habe genug, (Ja en tinc prou) és una cantata d’església escrita per Bach a Leipzig per a la festivitat de Mariae Reinigung (Purificació de Maria) i estrenada el 2 de febrer de 1727. Es tracta d’una cantata per a solista, en aquest cas per a la veu de baix. La BWV 82a és una versió per a soprano que va ser estrenada possiblement en 1731. En aquesta versió la part de oboè obbligato va ser substituïda per flauto traverso. Part de la música apareix en el Petit llibre d’Anna Magdalena Bach. L’obra és interpretada de forma habitual i és la gravada amb major freqüència de totes les cantates de Bach.
La partitura autògrafa i les particel·les que s’han conservat mostren que ell la va interpretar almenys en tres ocasions. En una versió per a soprano, BWV 82a, possiblement estrenada el 1731 o fins i tot en 1730; una altra versió per a soprano en 1735; i de nou la versió per a baix amb petites modificacions respecte a l’original que es va interpretar després de 1745. Òbviament Bach tenia aquesta obra en alta estima.
El primer recitatiu i la major part del ària Schlummert ein van ser copiades al Petit llibre d’Anna Magdalena Bach en una versió amb acompanyament del continu, presumiblement introduïda per Anna Magdalena Bach per al seu propi ús. En la primera versió de la cantata, l’elecció de la veu de baix probablement pretenia representar a l’ancià Simeó. La veu de soprano mostra més clarament que la situació és equivalent a la de qualsevol creient.