[su_spoiler title=”Ariel Abramovich i Paul Kieffer” style=”simple” icon=”plus-circle”]El duo integrat per Ariel Abramovich i Paul Kieffer, ens ofereix una mostra de la música italiana per a llaüt de la primera meitat del segle XVI.
Avui dia, el llaüt i el seu repertori ens són força desconeguts per norma general, però durant el Renaixement va tenir un paper predominant en la vida musical de tot Europa. Podríem comparar-lo amb el protagonisme del piano durant els segles XIX i XX. El llaüt era l’instrument preferit per acompanyar la veu i molt adient per escriure versions instrumentals de les obres vocals dels compositors més importants del moment. En tenim aquí unes mostres representades per les obres d’Agricola, Willaert i Cipriano de Rore.
Recollint la pràctica interpretativa nascuda a finals del segle XV, els primers llibres impressos de música per a llaüt van ser els de Francesco Spinacino (1507), Joan Ambrosio Dalza (1508) i Vincenzo Capirola (1517), tot i que el cim de la creació llaudística d’aquest període va tenir com a protagonista Francesco Canova da Milano (anomenat “Il Divino”).
Ariel Abramovich va néixer a Buenos Aires i va iniciar els seus estudis de guitarra clàssica amb José Luis Merlín i Miguel de Olaso. Aquest últim el va introduir en l’estudi de la música del Renaixement. Ha rebut classes de llaüt i viola de mà de Dolores Costoyas, Eduardo Égüez, Paul O’Dette y Hopkinson Smith. L’any 1996 es va traslladar a Suïssa per estudiar regularment aquests instruments a la Schola Cantorum Basiliensis, on va treballar amb especialistes en música antiga com Crawford Young, Dominique Vellard, Anthony Rooley i Eugène Ferré. L’any 1998 va fundar amb el contratenor José Hernández Pastor el duo “El Cortesano”, amb el qual ha ofert una intensa activitat concertística per tot el món, i ha realitzat dos enregistraments. També ha preparat programes amb el tenor britànic John Potter, la soprano argentina María Cristina Kiehr, i altres llaudistes, com ara Eugène Ferré, Dolores Costoyas, Mónica Pustilnik, Jacob Heringman i Paul Kieffer. Totes les seves actuacions han rebut gran èxit de públic i el reconeixement dels crítics.
Paul Kieffer ha estudiat llaüt, tiorba i baix continu amb el llaudista anglès Nigel North, i va debutar com a solista als setze anys. Ha copsat l’atenció dels més grans especialistes del llaüt, i ha actuat en diverses sales de concerts europees amb directors especialitzats en música barroca. Ha tingut el privilegi de tocar com a solista en concert per a altres mestres, com ara Paul O’Dette, Nigel North, Robert Barto, Eduardo Egüez i altres. La seva dedicació actual es centra en la tècnica interpretativa i la pràctica històriques, amb un interès especial en la polifonia vocal, improvisació sobre cantus firmus i el repertori poc conegut per a llaüt. Actualment resideix a Suïssa, on realitza estudis a la Schola Cantorum Basiliensis. [/su_spoiler][su_spacer]
[su_spoiler title=”Mvsica Intavolata” style=”simple” icon=”plus-circle”]El programa que ens ofereix Mvsica Intavolata està integrat per peces vocals acompanyades i peces instrumentals del primer Barroc, d’autors italians com Biagio Marini, Claudio Monteverdi, Girolamo Frescobaldi, Giovanni Girolamo Kapsberger (d’origen alemany), Tarquinio Merula o Giacomo Carissimi. La peça més curiosa, però, és una obra força desconeguda que data de l’any 1696: “Dialogo: Marcellina e Zefiro”. D’autor anònim, està estructurada en diversos moviments, i es troba actualment a l’abadia de Montecassino. La partitura està inclosa entre dues serenates d’Alessandro Scarlatti, en una versió concebuda per a la seva interpretació a Nàpols l’any 1696, i ara és reinterpretada i oferta al públic després de més de tres segles.
Originalment, Mvsica Intavolata (nom que es refereix a la música escrita per a instruments de corda polsada), va néixer als anys noranta com un projecte dedicat a la música del Renaixement i del primer Barroc per a instruments de corda polsada, sota la direcció de Juan Carlos Rivera. La formació original va desaparèixer i ha estat recuperada per Francisco Hervás amb una plantilla variable en funció del repertori interpretat.
La formació escollida per aquesta ocasió està integrada per músics amb una excel•lent i reconeguda trajectòria professional dins l’àmbit de la música antiga.
MVSICA INTAVOLATA
Verónica Plata, soprano
Rosa Plata, mezzosoprano
Mónica París, viola da gamba
Fernando Pérez, flautes, corneta, corno muto
Ignacio Navarro, viola d’arc
Javier Hervás, tiorba
Francisco Hervás, llaüt [/su_spoiler][su_spacer]
[su_spoiler title=”José Luis Pastor” style=”simple” icon=”plus-circle”]El día 25 tindrem amb nosaltres un veritable especialista en música medieval.
Es tracta de José Luis Pastor, amb un programa titulat “El arte medieval de la péñola” que ens oferirà una panoràmica dels instruments medievals de corda pinçada. El nom del programa al•ludeix a la manera de tocar-los, amb plectre, (péñola en castellà antic, derivat del llatí “pennula”, petita ploma). El fet de recuperar la pràctica d’aquests instruments representa un desafiament considerable, tant pel que fa a l’execució com al repertori. Ha estat recentment que els estudiosos han tret a la llum un repertori “ocult” disponible per a aquells que s’atreveixen a enfrontar-se al repte.
La informació relativa a la família dels llaüts medievals no comença fins el segle XIII. És en aquest període quan tenim les primeres descripcions sobre la pràctica instrumental contemporània, gràcies a Johannes de Grocheo i Hieronymus de Moràvia. Durant els segles següents el nombre de pintures i escultures amb il•lustracions més o menys realistes d’instruments de tipus “llaüt” es va incrementar espectacularment. La caòtica nomenclatura dels instruments medievals de corda pinçada ha contribuït a la confusió actual que tenim sobre ells, i no ha estat sinó a travès d’estudis acurats que s’han pogut identificar diversos noms amb un instrument concret.
Una classificació senzilla d’aquesta família els diferencia en dos tipus principals: els que tenen forma de “pera” (llaüt i guiterne (guitarra medieval)) i els que no (cítola). Una consideració a banda mereix la çinfonia o organistrum, coneguda a casa nostra com a viella de roda. Tot i els avenços en el coneixement de la música medieval en general, no es pot assegurar al cent per cent quina funció tenien els diversos instruments, però dues coses semblen clares: que acompanyaven la veu i interpretaven música de dansa.
Pel que fa a les peces que podrem escoltar, el programa ens proposa un recorregut per melodies extretes de les cantigues de Santa Maria, del Llibre Vermell de Montserrat i danses anònimes de manuscrits italians i francesos.
José Luis Pastor, considerat com un dels més grans especialistes en la corda pinçada medieval, ha estudiat a Espanya, França i Itàlia amb professors com Kees Boeke, Hopkinson Smith, Patrizia Bovi, Andrea Damiani, etc. Com a intèrpret ha participat en festivals per tota la geografia espanyola i europea (França, Portugal, Bòsnia-Herzegovina, Itàlia). Realitza una intensa tasca d’investigació sobre els instruments medievals de corda pinçada, i en aquest àmbit ha ofert programes i enregistraments per RNE i ha escrit articles per a revistes especialitzades. Actualment dirigeix el grup Axabeba, amb el qual ha enregistrat “El sueño hebreo” i “Colores del Medievo”. [/su_spoiler][su_spacer]
[su_spoiler title=”Silva de Sirenas” style=”simple” icon=”plus-circle”]El concert del dia 17 de maig està dedicat al Cançoner del Duc de Calàbria, altrament conegut com a “Cançoner d’Uppsala”. Ferran d’Aragó (1488-1550), duc de Calàbria i fill de Frederic III de Nàpols, va ser obligat a traslladar-se a la cort de Ferran el Catòlic en qualitat d’ostatge, després de la caiguda de Nàpols l’any 1502. Va saber guanyar-se l’amistat del rei, però decidit a fugir i tornar amb la seva família, fou empresonat al castell de Xàtiva durant onze anys. Quan l’any 1523 va ser alliberat per l’emperador Carles, la fortuna del duc de trenta-cinc anys va canviar radicalment. Tres anys més tard, es va casar amb Germana de Foix, vídua de Ferran el Catòlic i de Joan de Brandemburg. Germana havia ocupat el càrrec de virreina de València, distinció que també va rebre el seu nou marit. Junts, Ferran d’Aragó i Germana de Foix van fer de València una de les corts més brillants i sofisticades d’Espanya, capaç de rivalitzar amb les corts renaixentistes italianes. En la cort del Duc de Calàbria la música estava present en la majoria d’esdeveniments cortesans, i la seva capella musical era d’una gran qualitat, segons es desprèn del prestigi dels músics que la integraven.
El Cançoner que ens ocupa va ser editat a Venècia l’any 1556. Rafael Mitjana va descobrir-ne una còpia a la Universitat d’Uppsala, a Suècia, del qual va publicar un estudi l’any 1909. Es tracta d’un recull de 55 obres, escrites en català, castella i portuguès, a dues, tres, quatre i cinc veus, a més de vuit tons de cant pla i vuit de cant d’orgue. Aquesta recopilació sembla feta per un músic profesional coneixedor del repertori, i es pot considerar com la síntesi dels gustos cortesans de la cort valenciana renaixentista. Hi trobem exemples de melodies populars i tradicionals de la música hispana, així com dels nous corrents franco-flamencs i italians. Potser convidat per la mateixa Germana de Foix, trobem a la cort valenciana Luis Milán (Lluís Milà, Lluís del Milà), compositor, militar, poeta i músic de renom.
Milán representa a la cort dels ducs de Calàbria la síntesi de la tradició espanyola i italiana de llaudistes (vihuelistes), éssent el seu llibre El Maestro (1536) el primer llibre de viola de mà imprès a Espanya. De la mateixa manera que Milán representa l’estil “ibèric” de la música per a corda pulsada, podem considerar Francesco da Milano com l’exponent més brillant de la música italiana per a llaüt. Considerat com el millor llaudista del seu temps, va ser conegut com “Il Divino” pels seus contemporanis. Els arranjaments que es podran escoltar en aquesta ocasió volen unificar d’alguna manera la música del Cançoner del Duc de Calàbria amb la vella tradició de la cançó acompanyada amb viola de mà o llaüt que va ser un dels cims de tota la música renaixentista i que va posar els fonaments pel desenvolupament del llenguatge barroc ja a finals del segle XVI.
SILVA DE SIRENAS
Esther Castells i Talens
Inicia els seus estudis de guitarra i solfeig als sis anys, a l’Acadèmia Granados i posteriorment a l’Acadèmia Luthier de Barcelona. Als catorze anys ingressa al cor Jove de l’Orfeó Català, dirigit per Conxita Garcia, i és alllà on descobreix la seva passió pel cant i per la música coral. Comença llavors a estudiar cant amb Eduard Gimeno. Al 1991 es trasllada als Estats Units i obté la llicenciatura de Cant, magna cum laude, al Westminster Choir College de Princeton. De tornada a Barcelona al 1997, obté el Postgrau en Intervenció Logopèdica en Trastorns de la Veu a la Universitat Ramon Llull. Com a membre del Westminster Choir i del Westminster Symphonic Choir, ha realitzat gires pels més presitigiosos auditoris de la costa est dels Estats Units, incloent-hi l’Avery Fisher Hall al Lincoln Center de Nova York, The Academy of Music a Philadelphia, o el Carnegie Hall. També ha actuat a l’Auditori Nacional de Taipei (Taiwan), a les principals sales de concerts de Corea del Sud, i a diversos festivals, entre els quals destaquen el Festival de Colmar (França) i el Festival dei Due Mondi de Spoleto (Charleston, Carolina del Sud). Ha intervingut a les òperes Falstaff de Verdi, Les excursions de Mr. Broucek de Janacek, i Wozzek d’Alban Berg, i ha estat dirigida per grans directors com Kurt Masur, Wolfgang Sawallisch, Helmut Rilling i Esa Pekka-Salonen. Amb el Westminster Symphonic Choir i la NY Philharmonic Orchestra va realitzar dos enregistraments per la discogràfica Teldec: Ein Deutsches Requiem de Brahms i el War Requiem de Britten, ambdós dirigits per Kurt Masur. Tambe ha estat mebre dels Westminster Singers, un conjunt coral especialitzat em música de jazz i de musical americà. Com a solista ha fet diversos recitals per Catalunya i Estats Units, especialitzant-se en el repertori de Lied Alemany. Actualment és membre del grup Virdung, amb qui estudia i interpreta repertori medieval.
Alfred Fernández
Llaüt renaixentista. Neix el 1970 a Barcelona . Estudia la carrera de guitarra clàssica amb Jordi Codina , Manel González i Fernando Rodríguez . Posteriorment s’especialitza en instruments antics de corda pinçada : vihuela , guitarra barroca , llaüt , etc . De formació autodidacta , ha rebut consells de prestigiosos mestres com William Waters , Rolf Lislevand , Paul O’Dette o John Griffiths . Actualment té editats tres CD com a solista, que han rebut rebut excel • lents crítiques en revistes especialitzades. Ha actuat com a solista en prestigiosos festivals de música antiga i de guitarra a Espanya , Holanda , França , Alemanya , Estats Units, Bèlgica, Grècia , Marroc , Brasil i Itàlia . Actualment és codirector del grup El canto del caballero especialitzat en música renaixentista ibèrica i amb el qual ha actuat a Holanda , Bèlgica , Àustria i Alemanya .
Xavier Domínguez
Viola de mà. Va començar els estudis de guitarra clàssica amb Carlos Afán i va perfeccionar els seus estudis amb Javier Olondo i Eulogio Dávalos. L’any 1996 es va iniciar en la tècnica i repertori dels instruments antics de corda polsada, concretament, viola de mà, llaüt i guitarra barroca. Dins d’aquest àmbit ha assistit a cursos i classes magistrals d’intèrprets de renom com ara Rolf Lislevand, William Waters, Andreas Martin i Maike Burgdorf. Forma part de diversos grups (Alla Viola, Silva de Sirenas), dedicats a la recreació del repertori dels vihuelistes i dels cançoners espanyols del segle XVI. Ha acompanyat també a cantants centrats en la cançó amb viola de mà i llaüt dels diferents repertoris europeus (espanyol, francès, italià i anglès). També forma part del Conjunt Barroc del Cafè com a continuista, formació amb la qual ha participat en diversos cicles i concerts de Festivals de Música Antiga (Festival de Música Antiga de Tiana, Cicle de Música Antiga de Sant Martí Vell, Setmana de Música Antiga de Mataró i altres). La seva activitat actual, a més de la d’intèrpret, es centra en la direcció artística del Festival de Música Antiga de Tiana “Tiana Antica”. [/su_spoiler][su_spacer]
[su_spoiler title=”Hiro Kurosaki” style=”simple” icon=”plus-circle”]
Músic austríac d’origen japonès. Hiro Kurosaki creix a Viena i actualmente és un dels músics amb més projecció dins el camp musical de la interpretació històrica. Estudia violí amb el mestre Franz Samohyl a l’Escola Superior de Música i Art Dramàtic de Viena, obtenint el diploma amb la qualificació cum laude, el que li permet estudiar amb el violinista Nathan Milstein. Paral•lelament estudia Arquitectura i Història de l’Art a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena.
Hiro Kurosaki obte el premi Wieniawsky de Polònia i el Kreisler de Viena facilitant el començament de la seva exitosa carrera internacional com a solista a la Royal Philharmonic Orchestra de Londres, la Staatskapelle de Dresden, la Wiener Symphoniker de Viena o la Mozerteum Orchester de Salzburg.
Des de fa anys, Hiro Kurosaki està especialitzat en el violí barroc i la interpretació historicista, col.laborant estretament amb René Clemencic, Jordi Savall i William Christie. També ha actuat com a concertino a Les Arts Florissants, Clemencic Consort, London Baroque, Cappella Coloniensis i l’Orquestra Barroca Catalana. Es fundador del grup Les Quatre Violons. Amb aquestes formacions citades ha realitzat enregistraments amb els segells Emi, Virgin, Harmonia Mundi , Erato o CPO. Actualment és profesor de violí barroc en el Real Conservatorio Superior de Música de Madrid , a la Universitat de Música i Arts interpretatives de Viena i al Mozerteum de Salzburg. [/su_spoiler][su_spacer]
[su_spoiler title=”Orquestra Barroca Catalana” style=”simple” icon=”plus-circle”]
L’Orquestra Barroca Catalana neix l’any 1993 amb la idea de divulgar i recuperar repertori dels segles XVII i XVIII.
Els seus membres, majoritàriament residents a Catalunya, són músics especialitzats en interpretació històrica El repertori interpretat és ampli, tan instrumental com operístic i religiós. Del repertori interpretat cal destacar la Missa Alma redemptoris Mater i el concert per fagot d’Anselm Viola, els Motets, el Magnificat, la Passió segons Sant Joan i la Passió segons Sant Mateu de Johan Sebastian Bach, Il vespro de la Beata Virgine de Claudio Monteverdi, el Te Deum de M.A. Charpentier, el Messies de Georg Friedrich Händel, el Rèquiem de Wolfgang Amadeus Mozart, la missa Nelson de Franz Joseph Haydn i el concert per a violí en re m de Fèlix Mendelssohn.
L’Orquestra Barroca Catalana també ha fet una tasca de recuperació de música fent sortir a la llum obres de Domènec Terradellas, Francesc Valls, Ferran Sor, Vicenç Martin i Soler, Charles Desmazures, Alessandro Scarlatti, Angelo Ragazzi, Emanuele D’Astorga i Manuel i Josep Pla. Hi han treballat directors de prestigi internacional com Hiro Kurosaki, Olivia Centurioni, Paul Dombrecht, Barry Sargent, Charles Limouse, Eva Kollar, Simon Carrington, Helmut Breuer, Manuel Valdivieso, Jordi Casas i Josep Vila i Casañas, entre d’altres, i hi ha col•laborat amb solistes com, Josep Borràs, Jordi Domènech, Marta Matheu, Marta Almajano, Pau Bordas, Robert Expert, Michael Chance, Lluís Vilamajó, Marisa Martins i Núria Rial. [/su_spoiler]